Clam de roure

 

Clam de roure.

 

Hui sóc la veu

que de l’escorça fa clam

majúscul de segles.

Braços en tinc,

branques per amagar

el fum que no s’apaga.

 

Ni els ocells estridents,

ni els crits,

ni el capvespre que parí una nit precoç i perpètua,

ni les destrals a colps, àvides de llenya,

ni la sang mullant aquesta erma terra,

ni la por oferida com a regal marcit de primavera…

 

Cap d’aquestes coses

arrancarà les arrels del meu clam de roure,

doncs, sóc la veu del poble,

i el poble és parla clara,

rebuig d’un vint-i-sis d’abril de 1937.

 

Araceli Martín.

Abril 2016.

25 Abril, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Tramvia

 

 

 

19 Abril, 201619 Abril, 2016 by amarbios Categories: acròstic, poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Quan no vaig ser jo que era tu,
que érem dues i érem una,
que érem càntir amniòtic,
que érem càntic hipnòtic
i no importava res més.

Quan els plors eren plurals
i els riures, al ventre, ressò
de cosquerelles.

Quan en dualitat ballava
pel mig de l’andana
i succeïen miracles imperceptibles
en ritme binari i terciari alhora.

Quan m’abraçava a tu,
que eres jo, que érem una
i l’úter sospirava lletres
per a dibuixar manetes que em tocaven, en somnis.

Quan jo ja no era jo,
que era tu
i ambdues hi érem,
i seríem,
i serem.
I som.

7 Abril, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Què no dir?

Què no dir?

Què diré que no diran,
que no hagen dit,
que no dirien?

Què no dir?
Què callar?
Què emmudir?
Què cridar?
Què diré si ja s’ha dit tot el possible
i tantes voltes?
Què podria dir?
Què no diria?

Hui amagaré la veu a la butxaca,
encetaré l’oïda
i em beuré les paraules que no em pertanyen,
només pel plaer d’ésser muda.

Araceli Martín.

Abril 2016

 

6 Abril, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Ja ho sé.
He de fer-ne fora els complexos.
Sacsejar de ridícul la jaqueta,
Llevar-li la pols tot d’una
I despullar-me,
Despullar-me
Al límit de la llengua,
A la vorera de la rima
I, a la fronterera pàtria del vers
Quedar-me nua.
Nua de complexos.

Ja ho sé.
No cal que m’ho digues.
Però pagarà la pena aquesta entremaliada decisió?

Araceli Martín.

Març 2016

3 Abril, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

 

Va succeir que la dièresi
Trencà el diftong
I, encara que ens aferràvem a la síl·laba
Com animàlies famolenques,
No hi havia més remei.
Assumiríem, a soles, la nostra vocal individualitat.

Araceli Martín.

Març 2016

 

 

29 Març, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Juxtaposició

A contratemps els dos,

convençuts de lluites

que no ens pertanyien.

A contracor vençuts

per l’apatia

no ens adonàvem…

I tant que no ens adonàrem!

ens havíem perdut

fa temps

a la juxtaposició…

Araceli Martín.

26 Març, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Veu abecada al putxero.
Putxero de naps i cuixa,
de bledes tallades,
de porc i creïlla,
de vedella dòcil.

T’adorms, quieta, al putxero.
Bressol de vidre on sures
mentre cuines, abstreta,
dins el sabor a infància.

Amb un polsim de paciència
i la carència engolida
bulles llàgrimes mudes
amb gust de supervivència.

Caldo per a l’ànima,
aliment per al teu cos erràtic,
aliment a cullerades servit hui.
La taula parada per a dos
comensals d’un espectacle fingit
en dos actes.
La tragèdia és a les postres.

Però a l’entreacte cuines.
La teua veu sota el soroll mengívol
de carn bullida, verdura fresca.
Tancada porta,
invisible dolor sota el tap
de l’olla recaptosa.

I diràs mentides
amb la boca.
Diràs mentides
amb els ulls.
Diràs mentides
amb el cap capmoix
i amb la paraula.
Però les mans mai menteixen.
Les mans criden.
Sense gola, parlen.
Sense dents, mosseguen.
Les mans, seques de viure,
agres de carícies,
verdes d’enveja
de toves mans que besen,
mans envellides a l’ombra
on t’amagues.
Saps que les mans mai menteixen.
Les mans criden
i el ventre es trenca.

Óssos de pernil i ceba,
pell, esquerdes, napicol i por,
cigrons a l’esquena partida,
tremolosa, fosa en l’olla, submergida
a l’aroma quotidiana evasiva.

Veu abecada al putxero.
Adormida en bullir, bressolada.
La porta, tancada.

Silenci,
silenci… ell arriba.

Comença el segon acte.
La taula parada.
Engolint-te el plat de la desesperació.
I a les postres?

Silenci,
silenci… ell arriba.

Araceli Martín.

Març 2016

 

24 Març, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Només cal un fragment d’alè
per a dir-te que un tros de mi
ha claudicat en primavera.

La resta, glaçada d’hivern
roman encara dins la promesa ingènua d’un estiu amb tu.

No em sorprèn gaire,
inconformistes tots dos en aquesta tardor perpètua.

Araceli Martín. Març 2016

23 Març, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari

Perquè vares ser de fusta
i a la fusta estimaves.
Ressò de forts braços que, a la veta,
hui retrobe.

Trobe al pare,
trobe a l’home,
trobe l’espenta teua.

Tallada primavera a la pota d’una taula,

Besos de gúbia i cisella.

Arbre que renaix dins un bosc de volutes.

Perquè vares ser de fusta
a la fusta tornares,
doncs, a la fusta pertanyes
i, amb la fusta, t’has fos.

Araceli Martín. Març 2016

22 Març, 2016 by amarbios Categories: poesia, Sin categoría Deixa un comentari